L’extrema magror de les ballarines

Imatge d'una ballarina alarmantment prima.

Considero de vital importància el fet de recalcar la importància d’una bona alimentació entre les persones endinsades en el món de la dansa. El ballet segueix sent una font inacabable de polèmica pel tipus de cos femení que exigeix sobre l'escenari. Poques vegades s'han vist ballarines grasses arribar a l’èxit. Massa ballarines exhibeixen una primesa extrema i alarmant, tot això queda demostrat en un sonat incident que va afectar l’any 2011 al New York City Ballet. Quan una ballarina mostrava un cos proper al normal, s'arriscava a que l’acusessin de sobrepès, i en conseqüència a perdre el lloc de treball. Enfront la pressió que rep, el ballet segueix defensant què és un art. A més, la pel·lícula Cigne Negre va reobrir la polèmica: ¿és necessari un cos lleuger per ballar o la magror en el ballet és una qüestió de gust estètic?

Natalie Portman (guanyadora del Globus d'Or a la millor actriu dramàtica per aquest paper), va haver de perdre 10 quilos per poder enfundar-se en el seu tutú.

L’anorèxia i bulímia dins del món del ballet

Fotograma de la pel·lícula To the Bone, la qual tracta sobre desordres alimentaris.

Encara que tan sols es conegui públicament la mort de només una ballarina per anorèxia, l’extremada magror és una epidèmia en el ballet. Diversos estudis recents demostren que, en la societat en general, un 0,28% de les dones pateix anorèxia nerviosa. Si es considera la incidència d'aquesta malaltia entre les ballarines, la xifra creix, i es col·loca entre un 1,60% i un 7%. Els experts responsabilitzen, en gran part, a una persona en concret, un mestre de la coreografia: George Balanchine (1904- 1983), nascut a Rússia, establert als Estats Units i fundador del New York City Ballet.

El cas Heidi Guenther

Heidi Guenther ballant la variació de la Fada de Sucre del Trencanous.

Malauradament, de la ment de moltes professionals ja s'ha esborrat la trista història de Heidi Guenther, morta el 1997 als 22 anys, a la part del darrere del cotxe de la seva mare, quan anaven de camí a Disneyland, en presència del seu germà. Heidi ballava al Boston Ballet. Cinc mesos abans, la directora artística de la companyia li havia recomanat perdre 2 quilos i mig. Pesava 52 i aviat es va quedar en 47. No va ser suficient. Va començar un calvari dietètic: es saltava menjars, prenia laxants, dejunava. En morir, pesava 42 quilos.

El diari The Boston Globe va investigar l'assumpte i fins i tot va arribar a entrevistar a la directora artística que va recomanar aprimar-se a Heidi, Anna-Marie Holmes. Aquesta es va defensar, dient que el ballet és un art de magror: "Em semblava grassoneta, els seus pits, els seus malucs, les cuixes ... Si veus una nena en escena, i el seu darrere va de dalt a baix, no resulta atractiu. És un art visual ". L'autòpsia va suggerir que la jove patia un estrany transtorn genètic que li provocava arrítmies. La seva família assegura, encara avui, que els seus draconianes dietes li van robar les defenses que hagués necessitat per superar aquella dolència i que l'anorèxia nerviosa pot, a més, produir aquest tipus d'irregularitats en el batec del cor. La investigació forense no va aportar resultats reveladors. Tot van ser dubtes. La mare de Heidi va demandar al ballet de Boston per incitar-la a l'anorèxia. Un jutge va desestimar la denúncia el 2001.