El ballet clàssic, malauradament, està ple de falsos mites i estigmes. Pel·lícules com Cigne Negre, no semblen haver ajudat a l'opinió pública que es té sobre la dansa, ja que la pròpia pel·lícula estava plena de tòpics i tendia a exageracions esbojarrades de la autèntica realitat del dia a dia de ballarins i companyies de ballet.
Es respecta i promou la dansa al nostre país?
Aquesta pregunta em preocupa especialment, ja que, en un futur (cada vegada més proper) tinc la intenció de dedicar-me professionalment a la dansa. M’agradaria poder exercir aquesta professió a casa meva, rodejada de la meva família i amics, malgrat tot, aquesta possibilitat cada dia és més remota, ja que desgraciadament a Espanya la dansa no és respecta ni es promou. Fonamento aquesta ultima afirmació en les nombroses companyies de ballet que han estat fundades al nostre país en els últims anys, i com una a una han estat forçades a tancar les seves portes.
L’últim cas el vam viure en primera persona, va tocar a la nostra ciutat, el Barcelona Ballet d’Ángel Corella cessava en activitat el mes de maig del passat 2013. Tan sols un, dels múltiples exemples que es podrien donar, de les poquíssimes ajudes que reben les entitats artístiques i culturals al nostre país per part del govern. Corella, venia d'una frustrant experiència amb la Comunitat de Castella i Lleó, on va establir la seva residencia durant més de quatre anys en tornar de la seva reeixida carrera nord-americana com a primera figura a l'American Ballet Theatre de Nova York, i va donar començament al seu ambiciós pla de posar en marxa una companyia de ballet acadèmic de nivell i plantilla internacionals a més a més d'una escola amb la seva pròpia residència d'estudiants en paral·lel a una fundació que portava el seu nom.
Llavors, derrotat per la crisi a Espanya, Corella va explicar que l'estretor del calendari artístic i la desaparició dels ajuts públics havien fet inviable el projecte.
Son fets com aquests els quals ens fan plantejar-nos les següents qüestions: ¿De que viuen els artistes? ¿És possible ser artista sense haver de passar prèviament per l’atur?
Condicionants a l’hora de practicar dansa clàssica
Apart dels prèviament esmentats, també existeixen una sèrie de condicionants que fan que la practica del ballet a nivell professional sigui tan extremadament difícil. “Amb condicions no es balla, però sense elles tampoc”, aquesta frase fa referencia a la sèrie de condicions físiques que un ballarí ha de tenir per poder assolir una carrera professional dins del món de la dansa.
Aquesta estricta i extremada exigència física que es demana és un altre factor el qual fa molt difícil la practica del ballet a nivell professional. Aquesta afirmació anterior la fonamento en les pròpies proves d’accés que realitzen les acadèmies de ballet més antigues i amb més renom a nivell mundial. Per exemple, el professorat de l'Acadèmia de Ballet Vaganova té un cànon que indica la mesura exacta que deu tenir el cos d'una ballarina. El 52 per cent és la proporció perfecta entre la longitud de les cames i l'alçada total d'una persona. Fets com aquest poden fer pensar en el ballet com una activitat elitista i estigmatitzada, un ideal impossible d’assolir per a determinades persones. Encara que, cal dir que avui dia aquesta situació, aquesta manera de pensar ha evolucionat d’una manera considerablement positiva. Cada vegada, com en altres diversos aspectes de la vida, són més els ballarins i ballarines els quals es rebel·len contra una “tradició” absurda i antiquada.
Racisme existent dins del món del ballet i vertaderes histories de superació
Misty Copeland
Misty Copeland, la ballarina que ha canviat la història del ballet, és una dona trencadora de barreres, prejudicis i estigmes. Misty Copeland va trencar tots els esquemes en esdevenir la primera afroamericana a ser nomenada ballarina principal del famós American Ballet Theatre. Als 32 anys d'edat, Copeland aconsegueix el màxim lloc dins de la prestigiosa companyia de ballet poc temps després d'haver-se convertit en la primera ballarina de raça negre en obtenir el doble paper de "El llac dels cignes". Copeland viu el zenit de la seva carrera, als seus èxits professionals se suma la seva àmplia presència mediàtica gràcies a la publicació de Life in motion, best-seller autobiogràfic dedicat a la seva carrera així com el documental que protagonitza, A Ballerina 's Tale.
Precious Adams
Un altre exemple de superació i fortalesa és la ballarina Precious Adams. Precious es nega a fer servir mitges rosades perquè no van amb el to de la seva pell, ha estat víctima de discriminació racial en el passat i avui refusa complir amb la tradició d'aquesta institució. Prové de Michigan, Estats Units, i l’any passat (als seus curts 23 anys) no va dubtar a desafiar les autoritats de l'Acadèmia de Ballet de Londres, oposant-se a utilitzar les tradicionals mitges rosa pàl·lid durant els assajos i presentacions. Aquesta no és una lluita aïllada de la ballarina, la qual sosté que encara hi ha molta discriminació cap a les persones de color en el ballet. Altres ballarins insisteixen en que encara hi ha companyies que creuen que les persones de color no tenen el cos "correcte" o que no calcen amb els estàndards, pel mateix les barreres d'accés a aquestes persones són molt altes. Aquest incident que va patir Precious Adams no va ser una excepció. Precious va experimentar discriminació quan tenia 18 anys i era alumna interna a l'Acadèmia Bolshoi de Moscou, en la qual li van dir que es fregués la seva pell fins a treure el seu color. Adams, en la seva rebel·lia a fer servir mitges rosades, va trobar un aliat a la English National Ballet School de Londres, ja que la directora artística de la institució, Tamara Rojo, va recolzar la seva decisió. "Els temps canvien, és només una evolució natural que aquestes coses siguin qüestionades", va concloure la ballarina espanyola.
Carlos Acosta
Lamentablement, els casos de racisme en el món del ballet no escassegen. L'autobiografia del llorejat ballarí Carlos Acosta relata la discriminació que va patir al ballet cubà per ser negre. Revela el racisme dins del Ballet Nacional de Cuba i en especial de la seva directora Alicia Alonso. Acosta relata la seva pobra infància, la seva condició de noi pobre i negre i el racisme d'Alicia.
Carlos va demostrar que un príncep del ballet podia ser negre. A la companyia cubana, Acosta, ja guanyador de dos Grand Prix (el de Lausanne i el de París) no va ser acceptat sinó com "solista", quatre categories per sota de la que ostentava en l'agrupació anglesa.
Ballarins i ballarines passant dels 40?
Un altre factor condicionant és l’edat. Com passava (fins fa relativament poc) amb els grans esportistes d’elit, la carrera d’un ballarí era d’una durada increïblement curta. Amb els anys, els anys en actiu han patit una pujada considerablement notable, cada vegada podem trobar ballarins d’una edat i experiència més elevades. Aquest fet, malauradament, esta estrictament relacionat amb la exigència que presenta el ballet, el qual busca la perfecció tant física com estètica. Fins fa pocs anys, no tenien cabuda en aquest món artístic els ballarins més veterans. Al contrari del que moltes persones creuen, jo crec que trobar-se cada vegada als escenaris ballarins i ballarines més grans és un fet extremadament beneficiós, ja que aquestes personalitats aporten als espectacles i representacions coses que no poden ser transmeses per ballarins més joves i inexperts. Aporten un control i perfecció absolutes, experiència i seguretat i un domini excel·lent entre tècnica i expressió.
Ballet, un estigma per als homes
Un altre factor condicionant prou destacable com per parlar-ne és el tema del gènere. El ballet clàssic és una activitat que normalment tendeix a ser estereotipada, no poques vegades la dansa és associada amb el gènere femení, pres com una activitat majoritàriament femenina. A les dades em remunto,
Lluiten contra els seus propis cossos per mantenir-se en forma, s'enfronten a prejudicis masclistes i a qüestionaments sobre la importància i viabilitat de la seva professió. A més a més, tenen consciència de que la seva carrera com a ballarins clàssics acabarà abans de complir els 40 anys.
Malgrat tot l’anterior esmentat, no tot són noticies dolentes per a ells, ja que al ser molt menys nombrosos els ballarins que les ballarines, el gènere masculí es beneficia de moltíssimes més beques i ajudes econòmiques que no pas les ballarines. Les grans escoles de ballet de tot el món ofereixen als nois estudiants de dansa força quantitat de beques completes, això mateix passa amb freqüència al concursos de dansa, ja que és una manera excel·lent de promoure la dansa entre els nois.
Ballarins com Acosta, Barishnikov, Vasiliev, Muhamedov, Rusimatov, Dupond, Bujones, Bocca, Guerra, Malakhov o Carreño estan mostrant una nova visió de la dansa professional en la qual cada vegada més s'obre un espai perquè els joves d’ambdós sexes desenvolupin la seva potencialitat física i espiritual.
L’extremada magror de les ballarines
Per últim però no per això menys important, recalcar la importància d’una bona alimentació entre les persones endinsades en el món de la dansa. El ballet segueix sent una font inacabable de polèmica pel tipus de cos femení que exigeix sobre l'escenari. Poques vegades s'han vist ballarines grasses arribar a l’èxit. Massa ballarines exhibeixen una primesa extrema i alarmant, tot això queda demostrat en un sonat incident que va afectar l’any 2011 al New York City Ballet. Quan una ballarina mostrava un cos proper al normal, s'arriscava a que l’acusessin de sobrepès, i en conseqüència a perdre el lloc de treball. Enfront la pressió que rep, el ballet segueix defensant què és un art. A més, la pel·lícula Cigne Negre va reobrir la polèmica: ¿és necessari un cos lleuger per ballar o la magror en el ballet és una qüestió de gust estètic?
Natalie Portman (guanyadora del Globus d'Or a la millor actriu dramàtica per aquest paper), va haver de perdre 10 quilos per poder enfundar-se en el seu tutú.
Morts per anorèxia dins del món del ballet
El cas Heidi Guenther
Malauradament, de la ment de moltes professionals ja s'ha esborrat la trista història de Heidi Guenther, morta el 1997 als 22 anys, a la part del darrere del cotxe de la seva mare, quan anaven de camí a Disneyland, en presència del seu germà. Heidi ballava al Boston Ballet. Cinc mesos abans, la directora artística de la companyia li havia recomanat perdre 2 quilos i mig. Pesava 52 i aviat es va quedar en 47. No va ser suficient. Va començar un calvari dietètic: es saltava menjars, prenia laxants, dejunava. En morir, pesava 42 quilos.
El diari The Boston Globe va investigar l'assumpte i fins i tot va arribar a entrevistar a la directora artística que va recomanar aprimar-se a Heidi, Anna-Marie Holmes. Aquesta es va defensar, dient que el ballet és un art de magror: "Em semblava grassoneta, els seus pits, els seus malucs, les cuixes ... Si veus una nena en escena, i el seu darrere va de dalt a baix, no resulta atractiu. És un art visual ". L'autòpsia va suggerir que la jove patia un estrany trastorn genètic que li provocava arrítmies. La seva família assegura, encara avui, que els seus draconianes dietes li van robar les defenses que hagués necessitat per superar aquella dolència i que l'anorèxia nerviosa pot, a més, produir aquest tipus d'irregularitats en el batec del cor. La investigació forense no va aportar resultats reveladors. Tot van ser dubtes. La mare de Heidi va demandar al ballet de Boston per incitar-la a l'anorèxia. Un jutge va desestimar la denúncia el 2001.
